Saltar a continguts

/UNZIP

Navegació

Menú principal

Històric Mariano Rios

 

CENTRE D' A R T TORRE MUNTADAS

[Torna a l'històric]

 

 

 

 

Inauguració de l'exposició
Divendres 15 d'abril
a les 20 h

Xerrada amb Mariano Ríos i
Eva Deza
Dijous 5 de maig a les 19 h.

Art en família
Taller per a nens i nenes
de 4 a 8 anys
Diumenge 22 de maig a les 11 h.
Cal inscripció prèvia

 

Visites comentades per a grups
Cal concertar dia i hora.
Servei gratuït

 

Mariano Ríos a elprat.tv

 

Més informació:

Conte de Mariano Ríos        publicat al boletin mensual        digital "Inform@" de la        Fundación Atapuerca

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Us recordem els horaris
d'obertura del Centre

De dimarts a dissabte de 16 a 21 h.
Diumenges i festius d'11 a 14 h

”La biblioteca d’Alexandria és a terra: escrita a les pedres"


A l’inici hi va haver la casualitat. Sense fer una recerca conscient ni intencionada, Mariano Rios troba una pedra que li crida l’atenció. Després, tot passejant per la Conca de Barberà, en trobaria una altra que s’assemblava a la primera, i una altra, i encara una altra més. Si la primera va captar la seva atenció per casualitat, la segona ho va fer perquè tenia traços que repetien els de la primera. I aquests traços encara es repetien en una tercera pedra, i en tot un seguit de pedres que mostren les mateixes formes asimètriques que semblen seguir un patró, que no pot ser sinó cultural. Que dues pedres presentin les mateixes formes, podria ser fruit de la casualitat. Que tres, quatre, cinc pedres presentin una mateixa asimetria, cada cop ho pot ser menys. Si se n’arriben a sumar més de 6.000, no hi ha lloc per a la casualitat i sí per a la causalitat. La causa que un nombre tan elevat de pedres presentin formes que es repeteixen, fins i tot en el volum, no pot ser natural, sinó cultural. Són peces que han estat manipulades amb una determinada intenció. Algú ha volgut deixa-hi una empremta. La reflexió a la qual ens proposa enfronta-nos l’artista és: per què?, amb quina intenció? El punt de partida d’aquesta reflexió, per Rios, és clar: en les pedres, trobades en un primer moment i buscades més endavant, hi ha traços que mostren una voluntat

 
Xerrada amb Mariano Ríos i Eva Deza, 5 de maig del 2011

A l’inici hi va haver la casualitat, i ara s’ha completat un recorregut: un trajecte en el qual Mariano Rios ha deconstruït la seva mirada. En les peces, hi reconeix rostres humans i d’animals, però només després d’haver reconegut en la seva mirada certs condicionants culturals que li dificultaven fer-ho d’una manera immediata i espontània en la primera peça trobada. Rios ha destriat determinats prejudicis evolucionistes i ha volgut entendre totes les constriccions que els discursos més hegemònics han atorgat al que es considera i no es considera art. Amb els treballs que mostra en aquesta exposició, ens convida a participar de la seva tesi: les més de 6.000 peces que ha anat recopilant no són 6.000 pedres. Es tractaria de 6.000 escultures que constitueixen l’avantsala del que hem establert com l’inici de la nostra història de l’art, i que han quedat fora de l’atenció de les diferents disciplines científiques d’occident. Les peces provenen de dues zones ben diferenciades: de l’Espluga de Francolí i del Garraf, i segons assenyala l’artista, presenten un mètode de treball, ja que hi trobem els mateixos plans i els mateixos volums.

Rios posa en relació aquestes obres, amb la intenció de desxifrar-ne el codi. En l’espai expositiu crea un diàleg entre els originals recollits i les obres que resulten de la seva reinterpretació: escultures, fotografies, tant manipulades com sense manipular, i obres de tècnica mixta. Fins i tot estableix un diàleg amb la seva mà, que se li apareix com un paisatge altre, en trobar-la sempre en l’observació i l’estudi de les peces, i que ha après a mirar des d’una perspectiva nova.


Inauguració d"Evolucionart" de Mariano Ríos, 15 d'abril de 2011

L’autor troba quelcom d’instintiu en les peces que ha estudiat; hi troba una mena de força que no sap explicar: un dramatisme que l’ha captivat i en el qual no pot deixar d’inspirar-se i de treballar. Ressegueix el procés de treball en cadascuna de les obres i descobreix un cànon en l’elaboració dels rostres humans que hi llegeix. Hi troba el rastre d’uns pocs tocs, simples i precisos, i que, atès el resultat, demostren una gran habilitat. Malgrat tot, les formes esquemàtiques amb què es representen els rostres, poden semblar rudes a qui no està acostumat a observar-les. La manca de simetria en totes elles, també en dificulta la lectura. Mariano Rios ha reeducat la seva mirada i proposa que nosaltres també ho fem.

Per tal de posar de manifest l’existència del patró que observa en les obres, l’artista també presenta en l’exposició pedres que no han estat manipulades amb una intenció determinada. Amb aquesta contraposició, vol mostrar que les escultures que ha recopilat al llarg de més de dues dècades expressen quelcom, constitueixen un llenguatge plàstic, del qual ens costa potser destriar-ne el codi, però que no per això deixa de tenir significat.       

Podríem considerar que abans de l’abstracció bidimensional hi ha l’abstracció tridimensional, que abans de la pintura hi ha l’escultura, i Rios creu que abans de l’abstracció del cos, hi ha l’abstracció del rostre. Considera que l’arribada a les venus, esculpides fa uns 30.000 anys, no ha estat mai documentada ni per l’arqueologia ni per la història de l’art. Simplement, s’ha convingut a considerar-les com les primeres expressions plàstiques de la humanitat, sense retrocedir més enllà. Però, només a partir de l’interès constant per saber, podem generar coneixement. Sense preguntes no hi ha respostes; i és una resposta més una altra el que constitueix un relat que, en definitiva, és el que construeix coneixement. Així, només preguntant per què i com apareixen les primeres representacions de la figura humana, podem arribar a proposar una resposta com la que ens mostra l’artista en aquesta exposició. Des d’una perspectiva acadèmica es pot valorar, o no, la possibilitat que les peces mostrades per Mariano Rios siguin expressions artístiques a les quals no havíem atès. El que ens interessa, però, és que l’artista ens ofereix aquest relat, plausible i possible, a partir d’un procés reflexiu i creatiu que li ha generat determinades interpretacions i reinterpretacions. Els treballs que l’autor presenta a “Evolucionart” són el resultat d’aquest procés.   

L’obra de Rios ve a ser el catalitzador d’un pensament factible, que hem pogut deixar de banda a causa de la lògica del nostre sistema de pensament, i que es condensa en la imatge de “¡Sin comunicación! Sin símbolos”, una antena que rep informació constantment i que tal com la rep, la redistribueix i, probablement, es perd, a causa de la hipertròfia de la comunicació en què ens trobem immersos i que pot fer-nos deixar de banda allò més important i prenyat de significat.           

Eva Deza

 

 
© /UNZIP - Arts visuals al Prat - -