Saltar a continguts

/UNZIP

Navegació

Menú principal

Articles 12

 

Article 12
EXPOSICIÓ-ACCIÓ > PROJECTES > Deslocalitzats

CRÒNICA DEL VIATGE A L'EST I A L'OEST
Albert Mena
Fotos de Marc Cuscó



Són les 12 d'un dissabte de novembre. Ens trobem entre Gavà i Viladecans, punt imprecís. Tenim un objectiu: arribar al Prat de Llobregat, però no sabem com. Dos guies ens indiquen per on s'ha de moure el nostre grup, de més de 30 persones. És ben sabut que els guies han preparat aquest recorregut per a nosaltres i que encara ens esperen algunes sorpreses per descobrir. Ja n'hem viscut unes quantes, tant mentre viatjàvem en tren com pel tram a peu que hem seguit des de l'estació de Gavà. Curiosament, però, la presència d'aquests esdeveniments, d'aquests encontres, ens ha fet perdre l'interès pel nostre objectiu: si el que volíem al principi era arribar al Prat, ara el que volem és viure el trajecte. Hi ha hagut un canvi de paradigma: si el que crèiem que ens interessava resulta no ser res més que una il·lusió, una imposició vinguda de fora (dels nostres propis guies, que ens deien on havíem d'arribar!), ara tenim l'atenció fixada en allò que ens envolta, gaudim dels contrastos del paisatge, som sensibles a tot el que apareix. Ens deixem portar i ho veiem tot. Però d'aquest excés de sensibilitat neix també un sentiment de sospita: qualsevol persona i cosa percebuda pot formar part del muntatge dels nostres guies. Què és espontani i què ha estat preparat? Què és real i què ficció en un entorn que no coneixem? 



Però aviat deixem també la sospita enrere. La vida ve a buscar-nos a cada passa. L'objectiu del camí al Prat sembla que serà, precisament, entendre com gestionem la nostra relació amb la vida: haurem d'aprendre quines eines utilitzem per a orientar-nos dia a dia. Com podem caminar si no podem arribar on volem, si tampoc sabem on anem? Quins instruments emprem per a gestionar la falta de coneixement? El dubte de que parlàvem abans, el dubte de si els personatges que veiem, els entorns que creuem, són un muntatge, o han aparegut per atzar, en són un exemple. Ens preguntem quina relació establim amb una realitat que canvia en tot moment, que es mostra i s'oculta. El camí al Prat ens presenta totes aquestes preguntes. Afortunadament per a nosaltres, però, mai se'ns deixa sols, ans al contrari: els nostres guies ens indiquen per on hem d'anar. I no només això, sinó que els esdeveniments programats en la ruta serviran per a plantejar-nos explícitament què (ens) està passant. Exemples: si dubtem de si el Prat és un lloc real, un grup de noies amb gira-sols al cap ens cantaran una cançó, dolça i senzilla: "El Prat és el meu lloc al món"; si dubtem de si anem en la direcció correcta -  personatges caracteritzats de militar o de viatjant ens diran que sí, que tot recte.



Una de les encarregades d'explicar-nos de què va tot és la Pepa. Ens l'hem trobat al costat d'uns conreus. Ens fa entendre que la clau del problema, de la gestió del dins i el fora, de seguir un camí i del desig de voler arribar, entre la passa i el lloc de destí, la trobarem, en tot moment, en els "símbols". Però que són exactament? Una senyal amb els dits indicant el camí correcte, el nom de "Prat de Llobregat", un cartell indicant un poble: tots aquest símbols són productes d'una elaboració conceptual que concentra i aglutina realitat en una entitat que no és només física, sinó també intel·lectual. Presenta, així, una dualitat entre aquests dos aspectes. El símbol funcionarà com a far: la idea ens indicarà a què ens referim, i l'objecte físic marcarà el lloc on trobem aquesta idea dins la realitat. Però els símbols resulten problemàtics: sap algú d'on surten, qui els inventa? La Pepa no ho sap, però parla d'un paradís de mots, un lloc on tot té un nom eternament, on les coses se les coneix perquè se sap com es diuen. Aquest paradís, que podríem vincular al món ideal platònic, faria referència a la part ideal de cada símbol. Més endavant ens descriu, amb més detall, on es troba el concepte: "Però tu et creus -ben crèdul- que la paraula et rapta enllà del món sensible per revelar-te els límits on neix un altre món sense crepuscle". Al món dels conceptes no es pon el sol, i per tant no té final. La idea és eterna, com ja deia Plató, i la part ideal del símbol ens permetria accedir a aquella realitat intangible. I com faríem sensible aquesta idea, com podríem ancorar-la a la nostra realitat? Doncs mitjançant una grafia, un so, gest, una llum.

Però com bé diu la Pepa, el concepte i l'objecte estan separats per un abisme. Ets crèdul si creus que una paraula et permet arribar al més enllà ideal. Com ens dirà el poeta Carles Camps uns minuts més endavant, les coses mai són allò que es diu (en referència a elles) i els noms només funcionen com a eufemismes d'una realitat concreta. Si en el món ideal conèixer una cosa implica saber-ne el nom, les paraules del nostre món no tenen aquests poders, ni de ben lluny. No per saber el nom d'una persona sabem qui és, no per conèixer el nom de Prat de Llobregat sabem on és, com s'hi va, qui hi viu. Les experiències viscudes el nostre dia a dia mai podran ser reduïdes a una paraula, i aquesta no serà mai substitutiva del camí viscut, de l'experiència personal guanyada. Entenem doncs, que la nostra ruta al Prat de Llobregat no es pot expressar amb paraules.

Més endavant, i per a complicar encara més la troca, se'ns indicarà que els símbols que utilitzem en el nostre dia a dia poden prendre significats diferents; és a dir, que la idea que, segons Plató, era eterna, no la podem trobar dins el nostre món, perquè aquí tot canvia. Les paraules no són sempre clares, ni volen dir sempre el mateix. Els símbols canvien al mateix ritme que una realitat que es modifica constantment, i el vincle entre objecte i idea també evoluciona. Per tant, si havíem dit que els símbols ens servien per a orientar-nos i ser fars en la nostra ruta al Prat, com ho aconseguirem si no tenim cap punt de referència estable? De què servirà una llum que no indica, una paraula que no vol dir res?



La punyalada final arriba de la mà d'un dels nostres guies, quan les furgonetes que ens portaven al Prat s'aturen en un punt indeterminat del camí. Allà se'ns parla d'una muntanya llunyana, que veiem des d'on ens trobem, però que resulta poc característica a simple vista. Aquesta muntanya, la Mola, havia jugat un paper decisiu a l'hora de construir el camí que hem estat seguint des de les 10 del matí. Aquell referent, molt llunyà de nosaltres tant físicament com intel·lectual, se'ns presenta com a símbol d'alguna cosa. Se'ns diu que els símbols hi són, existeixen, que les idees són reals, tot i que no sempre flueixin en la nostra mateixa direcció. Si després de veure que els símbols no sempre ens serveixen de res, i d'intentar fer-los fora, inconscientment, de la nostra vida, finalment ens trobem de cara amb la realitat, de nou, que ens torna a deixar confosos. La realitat del símbol és innegable, i voler-lo deixar de banda fa més mal que bé; com a mostra d'això, la ruta que hem seguit.

En la nostra ruta al Prat hem partit del símbol, de la paraula, per a arribar al concepte que hi ha darrere, i un cop vistes les seves carències (i d'un intent de rebutjar-lo), ens el tornem a trobar de cara com a element que decideix i regeix les nostres vides. Finalment, després de tres hores i escaig, hem arribat al nostre destí, i també al Prat de Llobregat. Aquest ja no es presenta només com a lloc sobre la terra, sinó com a realitat tant intel·lectual com física. Hem après que sabent el seu nom no el coneixem, que només amb un nom no podíem arribar-hi; el Prat com a element de confusió. També hem après, però, que un nom compartit ens ha permès fer camí, ja que els personatges que ens hem trobat per la ruta ens han pogut indicar com hi arribàvem: el nom com a guia. I, també, que un destí comú ens ha permès a tots els membres del grup moure'ns pel desconegut, compartint el desig d'arribar a un indret, un lloc al món que no tots coneixíem. De la mà dels nostres guies, hem viatjat al transcendent però des de la realitat més immediata.



El viatge al Prat de Llobregat s'estableix així com un viatge idealista, una ruta que ens transporta a qüestions que preocupen l'ésser humà des de fa milers d'anys. L'establiment de paràmetres que ens permeten orientar-nos en entorns en constant mutació no s'atura, ni tan sols quan ens diuen que el món s'acabarà. De l'instant de xoc inicial (el Prat no hi és!), a la culminació de la profecia (heu arribat al Prat, el Messies és nat!), passant pels conflictes amb el temps (un militar 100 anys perdut) i l'espai (la categorització de tots els Prats del món), i tot acompanyat d'una recerca filosòfica constant (instant de reflexió vigorosa i rica del filòsof Xavier Alsina), aquest viatge a l'Est i a l'Oest construeix un recorregut on l'experiència psicològica humana queda condensada en poques hores de marxa. Ha estat un viatge a l'absolut, a partir de la realitat concreta, però mai seguint un sistema inductiu (si això passa aquí, passarà també allà), sinó deixant que les peces prenguin forma per sí soles, que l'experiència s'adeqüi a la pròpia reflexió de l'espectador. Si Hansel i Gretel perdien les molles de pa que els permetrien arribar a casa, Daniel Moreno i Caterina Almirall ens les han posat davant per a que aprenguem a veure el món amb uns altres ulls.

Vull donar les gràcies a ells dos, i a tots els que han fet possible que un viatge tant irreal hagi sigut real.

Albert Mena

Sant Cugat del Vallès
8 de desembre de 2015

 
© /UNZIP - Arts visuals al Prat - -