Saltar a continguts

/UNZIP

Navegació

Menú principal

Articles 04

 

Articles 04

EVA DEZA (1)
Així atrapats en una espiral



Deia Susan Sontag que s’escriu amb la finalitat de tornar a llegir allò que s’ha escrit, per veure si està bé, i com mai ho està, amb la finalitat de tornar-ho a escriure. Quedem així atrapats en una espiral fascinant de relectura i reescriptura, infinita, que és en realitat el que ens satisfà. La convocatòria de Torre Muntadas per acollir sis projectes artístics va ser una convocatòria oberta. El projecte de les Multisales no havia nascut amb vocació de discurs conjunt, i de forma casual va resultar que hi va haver un eix comú en els tres projectes de la segona part, exposats del 19 d’abril al 2 de juny de 2013: els tres constituïen una reflexió sobre l’espai públic, que al seu torn havia de portar als seus autors a qüestionar-se la seva relació amb l’espai expositiu.

Escultures i focs olímpics sobre una taula, de Guim Camps i Eulàlia Rovira, representa una reflexió sobre les polítiques culturals que es van dur a terme en el context dels Jocs Olímpics de Barcelona: inversions públiques en escultures públiques sense comptar amb el públic.

Space of posibles V.O.D. representa per la seva autora, Raquel Friera, un repte: com traslladar una instal·lació artística en l’espai públic, una plaça d’Istanbul de 2011, a l’espai expositiu.

David Martos, amb Recerca de l’insaciable, mostra de forma directa i descarnada el seu dilema: com representar en l’espai expositiu la necessitat de saltar-se allò establert i ostentar una conducta volgudament desviada.

Senyal amplificat respon a la voluntat d’eixamplar la projecció de les reflexions d’aquest artistes, més enllà del públic que s’aproxima al treball artístic mitjançant la visita a la sala d’art, el museu o la galeria. Es proposa a Domènec i Les Salonnières que comparteixin les seves reflexions sobre la reflexió dels tres treballs. I una passa més: es convida a un parell d’observadores-relatores per a que reflexionin sobre la reflexió dels tres projectes exposats i sobre la reflexió de la reflexió dels dos convidats posteriors. I en això ens trobem. L’objectiu de tot plegat ha estat dur a terme activitats artístiques que s’obrin a un públic el més nombrós possible. L’encàrrec de la coordinació és que Domènec i Les Salonnières proposin una acció en el territori, als carrers del Prat. Es vol aconseguir un format que tregui l’art del cub blanc, i que es produeixi una interacció amb l’entorn; que si la gent no va a veure art allà on es troba exposat, l’art surti a trobar la gent. Anar més enllà de la teoria i passar a la pràctica.

Tots pensàvem que aquesta proposta representaria algunes qüestions a resoldre: pot representar l’espai públic un problema alhora d’inserir-hi l’art? Com es podran realitzar les propostes dels artistes als carrers del Prat?... Paradoxalment, com resulta ser-ho tot el que és important a la vida, ens sorprenem a tots, o a la majoria, artistes, coordinadors, observadores-relatores, i altres actors de la seqüència, reflexionant sobre una qüestió inesperada: pot ser que el problema el tinguem alhora d’emmarcar determinades expressions i accions artístiques en l’espai expositiu, i no en realitzar-les a l’espai públic? La praxi artística, en gran part, fa temps que s’ha desplaçat de la pintura a formes que es desborden ja no només de la tela, sinó fins i tot de la paret blanca de la galeria.

Raquel Friera comparteix els neguits que li representa el fet de traslladar a un espai expositiu un projecte dut a terme en l’espai públic: la instal·lació sonora d’una recopilació de veus de dones amb l’objectiu de reclamar-ne la presència i la visibilitat en l’espai urbà. I ens endinsem en el que ha representat per l’artista fer una passa més i aconseguir contextualitzar en una ciutat occidental com el Prat, el treball realitzat en un lloc tant diferent, o no, com el d’Istanbul. La necessitat primordial era aconseguir l’exposició d’un treball sobre l’altre, sense que de cap manera es pogués llegir com una mena de reflexió arrencada del seu context cultural i que pogués ser entesa com exotitzant. Friera contacta amb associacions de dones del Prat i també amb dones magrebines que han immigrat i viuen a la ciutat. El que en resulta és una mirada enriquidora, feta des d’aquí, sobre les circumstàncies pròpies i expandida cap a l’altre, distanciat en l’espai, però no necessàriament en les problemàtiques ni els interessos. Es tracta de posar damunt la taula les diferents maneres de mirar; per tant de veure, de pensar, de sentir, i en definitiva de ser. I es constata que les diferències no són tant profundes: el projecte d’Istanbul es dirigia a fer evident la invisibilitat de la veu de la dona en l’espai públic de la ciutat; al Prat ens trobem amb la inquietant realitat que no hi ha una presència massiva de la veu de la dona en l’esfera pública. És una d’aquelles paradoxes a les que ens referíem... L’exposició a la Sala 2 ha estat l’excusa per mobilitzar diversos col·lectius de dones del Prat, i generar debat i intercanvi d’idees i vivències, que van més enllà de la pràctica artística, i que en tot cas hauran de gestionar les protagonistes, que ara ja no és l’artista. I jo hem pregunto si hi ha, potser, un punt que neguiteja les institucions, davant les possibilitats que es poden generar a partir de determinades pràctiques artístiques. Friera reflexiona entorn els codis, el que implica el seu coneixement o desconeixement, però això ara ens desborda, i passarà a formar part, amb molta probabilitat, d’un nou projecte de l’artista.

Guim Camps dóna per resolta la qüestió de la seva relació amb l’espai expositiu. El treball de Camps i Eulàlia Rovira consisteix en revisitar les escultures públiques que van posar-se al servei de la monumentalització de la perifèria en aquella Barcelona de 1992. És un tema interessant, el de l’art al servei de determinades polítiques, i que ha constituït també un dels eixos de la reflexió i el treball de Domènec. El tema ha generat grans debats entorn aquestes dinàmiques de mutació urbana, en les que s’ha acabat imposant la utilització de l’art al servei de les polítiques de gentrificació i museïtzació dels centres històrics de les ciutats, un cop expulsada la història d’ells, tal i com assenyala Manel Delgado a “Arte público y desolación urbana”. Domènec sosté que el primer acte de l’art contemporani té lloc quan el poble de París enderroca la columna de Vendôme. Certament es va tractar d’un acte d’iconoclàstia, i no hem d’oblidar que el poder establert va considerar responsable de la exaltació del poble a Gustave Coubert, un artista, al cap i la fi... Aquest seria un d’aquells moments en els que es fan explícites les possibilitats que té l’art de subvertir.

I en mig de totes aquestes, i altres reflexions, no podem comptar amb la presència de David Martos. Es una absència significativa. L’autor de Recerca de l’insaciable, ha posat damunt la taula, de forma descarnada quins són els seus conflictes amb l’espai expositiu. Martos realitza graffitis, i amb ells s’apropia dels espais. Des dels inicis, ja en el muntatge de l’exposició, va aparèixer en tota la seva magnitud quina és la seva lluita: abans de la inauguració Martos va estripar el contracte, va manifestar sentir-se brut, i va tranquil·litzar tothom; “és una performance”. Diríem que l’artista ha aconseguit el que es pretenia amb Senyal amplificat; ha amplificat les seves reflexions, el seu conflicte en aquest cas, utilitzant l’espai expositiu. Algú es plantejava: però ho tenia pensat? No serà una reacció visceral, sense reflexió?... El que jo em plantejo és si podem legitimar el fet de jutjar les intencions i el significat del treball d’un artista en aquests termes.

I tant apassionament va aixecar, la suposada excentricitat improvisada de Martos, que fins i tot en l’acció que va proposar Domènec, en va ser el protagonista. Havíem de donar visibilitat a l’espai públic als nostres desitjos i reflexions, i es va desencadenar una cascada de missatges dirigits a l’artista, que ara no podem reproduir. Un va ser: “Tots volem ser David Martos”. Durant unes hores es va empaperar la façana posterior de Torre Muntadas, i això ens va portar a noves reflexions: ho havíem de deixar allà, o un cop acabada la nostra acció, ho havíem de retirar tot? Seria el mateix si els missatges haguessin estat penjats dins l’espai expositiu?...

Sospitem que hi ha una qüestió que ens persegueix: que el debat en el que ens enredem artistes, crítics, comissaris, etc, pot resultar desconnectat dels interessos i les preocupacions reals i dels debats del carrer. Diríem que tenim una inquietud, i que de vegades sembla que una missió: apropar l’art a la gent del carrer. I ens adonem que des del petit món dels que s’hi dediquen, i l’estimen i el pateixen, l’art, realment, pot semblar estar en certa manera desconnectat dels interessos del gruix de la societat. D’altra banda, donem per superats determinats debats, com el de què és pintura, què és art, què és l’abstracció, qui és un artista... És un tema que em resulta desgastat, acabat, i que em desborda quan algú hi torna i vol que tot giri entorn a si l’abstracció és una presa de pèl. Podríem contestar com Hodgkin “Sóc pintor figuratiu, però no un pintor d’aparences”. Es tracta de representar situacions emocionals, no de recrear l’aspecte del món; es tracta de mirar i reinventar el que s’ha vist i sentit. El dilema és el següent: o bé la simulació és irreversible i no hi ha res més enllà, o bé existeix un art de la simulació que resucita una i una altra vegada les aparences del món per a destruir-les, com assenyalava Baudrillard. Tot això em venia al cap quan, després del recorregut a peu per la ciutat, proposat per Les Salonnières, vam participar en un intercanvi d’impressions enriquidor: ens vam acostar als projectes de diferents artistes i col·lectius que treballen a partir de la presència en el territori, i que reflexionen sobre el poder hegemònic. I el problema que a mi se’m planteja, no és que pel gruix de la societat l’art sigui una activitat prescindible, accessòria, supèrflua, un pèl extravagant, i per tant pròpia d’aquells que realment no tenen problemes, sinó que entre els propis que s’hi dediquen hi ha una certa desconfiança respecte el llenguatge artístic diferent del propi: “Això de les performance, no sé... ara a tot se li diu art...”

La qüestió és: a qui pertany la significació de l’art? I és que vivim fascinats en questa espiral que no acaba mai, de lectura i escriptura, relectura i reescriptura sobre el que ens preocupa, i no sabem, trobar una solució que ens satisfaci, almenys jo no en sé, encara que ens servís de forma momentània. I, potser seguir és l’únic que ens pot satisfer!






(1) Eva Deza de Fuentes (Barcelona, 1970. Actualment viu entre El Prat i Tarragona) Treballa com a docent en un institut de secundària. Membre de l’Associació d’Amics de l’Art del Prat. Pertany al col•lectiu Transcharco, que explora els imaginaris de diversos cineastes sud-americans. Col•labora en projectes de diferents artistes, amb participació en trobades, elaboració de textos i catàlegs. Llicenciada en Filosofia i Antropologia. Màster en Crítica i Comunicació de l’Art.

 
© /UNZIP - Arts visuals al Prat - -