Saltar a continguts

/UNZIP

Navegació

Menú principal

Articles 07

 

Article 07
EXPOSICIONS > EN PRODUCCIÓ > Arts Visuals

ENRIC FARRÉS DURAN
París no se acaba nunca: #ElPrat



El projecte se'ns presenta com un allioli tallat. A vegades, sense saber-ne el motiu, un pot utilitzar els millors ingredients i que aquests no acabin formant el que un volia en un principi. L’excusa perfecte és dir que el projecte és va construint amb el temps, que una manera de pensar –i de projectar– és el propi fer. Que és aquest mateix “fent” gerundi el que et permet disposar d’ítems i poder decidir sobre ells. Però, finalment, tot ha d’agafar un sentit determinat dins un relat i el problema no és el sentit del relat, sinó la necessitat del relat mateix. Les decisions pròpies han de saber traspassar-se a elles mateixes i ser transformades en alguna cosa intel·ligible. En principi no hi ha res de dolent amb fer qualsevol cosa que no entengui ningú. De fet, si la voluntat inicial és partir de la realitat mateixa, aquesta, en tant que inintel·ligible per limitacions pròpies, és la que ens portarà a un estadi de no-reconeixement on tot el que fem haurà de ser forçosament d’aparença capritxosa. El problema de tractar amb la realitat d’una manera sincera –és a dir, inintel·ligible per als demés– és que el resultat acaba sent avorridíssim per als altres. I molt possiblement per a un mateix també. Així doncs, aquest projecte coqueteja amb la realitat de tal manera que els altres (sigui qui sigui) puguin entendre alguna cosa i sentir-se incòmodament còmplices amb la definició que es proposa del territori específic del Prat del Llobregat. És l’avantatge de dir coses amb sentit –respectar un codi comú i atendre a la relació causa/efecte– la que et permet especular amb qualsevol construcció prèvia, donar-li la volta per finalment situar-se en un paisatge desolador, on res hi passa, i si és que ha passat alguna cosa tampoc ens importa. A través de la coartada de la ficció podem justificar qualsevol cosa, ja que el que avui té un sentit per a nosaltres, demà ningú ja no ho recordarà. I així és com ha de ser. L’anacronisme de les nostres creences ho és en tant que encara podem entendre què significa el propi terme creença. Les coses que ens envolten o són molt modernes, o s’han inventat al segle XIX i formen un arquetip identificable. Ja no hi ha present possible, tot és diu des d’un lloc comú refregit i la xarxa genera missatges curts i concisos acompanyats d’imatges terriblement intel·ligibles sense parar. Així doncs, la diferència entre realitat i ficció ha passat a formar part del grup de les convencions del passat, unes convencions útils per sobreviure, que actuen com simples excuses de l'anar fent. Aquest és el moviment continu que finalment, i d’una manera òbvia, no porta enlloc.

Si ens fixem en el cas de Parísnoseacabanunca#ElPrat hem de destacar que la tensió principal del projecte ha estat -a través de la utilització de referències inapropiades i de símbols irreconciliables- fondre una estructura estratificada (formada per capes no contaminades entre elles) amb una massa informe d’informació, l’humus(1) social que forma la comunitat del Prat. En aquest intent, s’ha utilitzat qualsevol mitjà que pogués anar bé, des de contractar algú perquè t’expliqui el teu propi projecte fins a rastrejar a través d’internet riu amunt quin element podria ser la causa d’un efecte determinat del Prat. Efectes especials que ens fan creure que allò que veiem és veritat, efectes personals que ens ajuden a deixar-nos enganyar, per empatia o perquè simplement no tenim res millor a fer.





(1) Entenent l’humus com el que és: una capa de la superfície del terra o del sòl formada per matèria orgànica en descomposició.

 
© /UNZIP - Arts visuals al Prat - -