Saltar a continguts

/UNZIP

Navegació

Menú principal

Articles 06

 

Article 06

ÁNGELES URRETAVIZCAYA (1)
L'ART: reciclatge compartit d'intuicions i experiències



El segle XXI sosté que l’estètica consisteix justament en la pregunta individual o col·lectiva sobre el sentit de la vida. Aquesta pregunta no troba una resposta de tipus cognitiu. La seva resposta, si existeix, està connectada amb el plaer o el disgust. En definitiva amb el amor. Estimem les coses y això ens dóna sentit. Fa temps que participo en la col·lectiva d’artistes del Prat. Hi porto el resum sincer del que ha estat el meu treball del any. No és solament un compromís personal. Crec que puc traduir en ell el sentiment de gran nombre dels seus participants.

Wilhelm Dilthey sosté que l’art no es en absolut una copia de la realitat sinó una guia de la realitat vers una comprensió més profunda de la mateixa . En aquest sentit, reflexionar es una forma de comprendre, amb això evitem la desaparició del present transformant-lo en present sempre disponible. Per això em va semblar interessant la iniciativa d' /UNZIP per reflexionar sobre el fet de l'"Exposició col·lectiva d’artistes del Prat “. El tema proposat: “El art com afició: passatemps o expressió de cultura popular” resumeix molt be la seva problemàtica. En aquesta col·lectiva, amb mes o menys matisos, els participants, ens podem definir com aficionats. Per un altre cantó, pocs esdeveniments culturals tenen tan gran poder de convocatòria en la nostra ciutat ¿Es possible reunir afició i cultura popular?

La iniciativa de /UNZIP va convocar a Diego de León, presentant el treball de Drap-Art i a Josep Parera presentant la activitat de “Cercle de Sant Lluc”. El primer participant aborda el quefer artístic amb el compromís de fer visible el treball de artistes que obtenen el seus materials des del reciclatge. Transformen els objectes destruïts i els converteixen en art-objecte. Fan servir material com vidre, paper, alumini, cartró, peces de vells mobles, bicicletes i qualsevol tipus de residu que pugui convertir-se i transformar-se en un objecte. Es concebi el reciclatge con una aventura en la que el creador va més enllà de la aparença del materials inicials i els dona nova vida transformant-los. El segon participant va presentar el treball artístic des de la història d'una associació que manté el seu compromís amb la tradició, intentant relacionar-se amb noves formes de creació. Drap-Art promou el reciclatge creatiu. Sorprèn de la seva aportació la forma com sostenibilitat i creació es relacionen. En la seva proposta “Sant Lluc es dibuix” es mostra una associació que promou aprendre, practicar i compartir des de la vinculació amb la seva pròpia història.

Les dues formes de treball conten amb mes nexes d’unió del que a primera vista sembla. Des de la manipulació primària del nen que elabora un objecte personal amb el primer que troba a mà, fins un elaborat dibuix, no hi ha una distancia tan llarga. La necessitat d'expressar-se, en els dos casos es més que un passatemps. Drap-Art i Sat Lluc gestionen allò social, intentant que compartir espai i pensament sigui un estímul per la reflexió plàstica. Ambos intenten donar visibilitat al treball dels artistes amb una necessitat de significació desconeguda. A Sant Lluc preocupa la vinculació del dibuix amb la realitat. Al qüestionar-nos el propi concepte de realitat es produeix un transport del nostre jo a un objecte artístic. Para Josep Parera, com per Theodor Lipps, el plaer estètic deriva del goig de mi mateix en un objecte sensible diferent. Em trobo a mi mateixa en el món extern. En Diego de León sorprèn alguna cosa més intensa e immediata, com una muntanya de residus genera un esclat de creativitat. Però en els dos casos es valora com important l'actitud creativa amb voluntat de camí. Allò essencial es el impuls que ens llança vers un dinamisme creatiu en el que ens identifiquem amb el cosmos. A través de la expressió estètica ens adentrem en el cor de les coses.

La col·lectiva de artistes del Prat neix i viu com manifestació artística de persones no relacionades amb mitjans d’expressió valorats com elitistes. En aquest sentit respon a un patró cultural popular. La emergència de la cultura de l'oci ha fet que la cultura popular abandoni el seu caràcter predominantment estàtic per convertir-se en un element dinamitzador que pot desbordar creativitat, però que en algunes ocasions ritualitza el passat i cosifica el producte cultural obviant el procés en el que es troba immers el producte i els subjectes productors, així com els diferents canvis que succeeixen en la acció cultural. Jo penso que aquest risc es evident en la col·lectiva. No es el problema principal abordar el treball artístic com aficionat o com professional, tampoc la forma plàstica del propi treball, sinó mantenir una dinàmica personal de búsqueda. Valorar el propi procés de treball.

Tant en el treball de Drap-Art com en el esforç de Sant Lluc per resinificar els seus tallers hi ha un intent d’incorporar als seus processos creatives mètodes propis del coneixement artístic. Esta valoració de lo processal es aplicada de dos formes diferents. En el primer cas, la indeterminació del materials ens obre un món de possibilitats en el que no es important la relació creativa material-objecte artístic, sinó amb la potencialitat de la matèria que dona forma a l’objecte artístic. Lo intel·ligible es mou en el camp de lo indeterminat. En el cas de Sant Lluc, la valoració del dibuix com relacionat amb la mida, el gest o l'objecte, tradueix la capacitat de representar la pròpia experiència. Lo intel·ligible es mou en el camp de lo determinat. No importa que ens agradi una o altra forma de treball, importa no caure en patrons rígids que cosifiquen, sense contenir el gust per resinificar el propi treball.

No es tracta de plantear-se la activitat com professional o com aficionat, encara que realment son perspectives molt diferents. N'hi ha prou amb sentir la necessitat de relacionar-se amb la realitat social que ens envolta, a través del patrons propis de les arts visuals. Construím de forma compartida. Es per mi una qüestió bàsica, però casi no ens comuniquem com artistes per mil motius, entre els que es molt important la manca de temps. N'hi ha prou amb que fóssim conscients de que compartim un sentiment estètic i un moment històric: el nostre, amb la seva claredat y la seva foscor perquè la nostra col·lectiva es redimensioni.

Drap-Art connecta con la reivindicació de sostenibilitat, San Lluc intenta obrir els seus tallers a l’entorn, ¿no hauríem de buscar una forma de treballar oberta als temes que ens preocupen? Utililitzem formes diferents, tenim sensibilitats diferents, però a tots ens preocupa relacionar-nos amb el nostre medi i amb el moment artístic que vivim de una forma o altra encara que sigui per oposició i contraste, ¿no hauríem de manifestar-lo més i millor?

Jo percebo un món excessivament contemplador de l’absurd, massa aferrat (no sense raó) a una estètica d'allò lleig i a una relectura de lo trivial. Res d’això m’agrada. Sin minimitzar el paper crític de l’art (té altres més) ¿no seria possible fer-lo servir des d'una estètica que generi menys buit? El plaer estètic existeix: jo ho sento quan miro el color i la forma d'una orquídia. Aquesta experiència em commou. No es veritat que davant la mort o la destrucció dels genocidis, comunicar aquesta experiència estètica sigui poc important. Serveix (en el supòsit que sigui necessari justificar la experiència estètica) per crear/recrear la sospita de que altre mon es possible. Així la bellesa es transforma en una crida al bé i a la silenciosa possibilitat de aconseguir-lo. ¿Com dir tot això? ¿Com dir-ho de forma d'acord amb el moment històric? Potser cada vegada més es dilueixen les possibilitats del projectes personals, i es fa interessant plantejar-se altres possibilitats.

Sempre, al generar un contingut plàstic, reciclem, mirem vers dintre o fora, contemplant. La percepció sensible ofereix un coneixement intuïtiu de la realitat. Es una forma de coneixement que no segueix, per la seva construcció i formulació un camí racional per el que es fa difícil d'explicar i inclús de visualitzar. Te el sentit d'una reacció emotiva davant de una determinada percepció o sensació. A la nostra intuïció, cada instant afegeix alguna cosa de nou. Remodelem sense fi des de l'experiència. Aquesta remodelació no es una cosa harmònica. Algunes línees prosperen. Altres son interrompudes, desviades, entossudides a tornar enrere. Potser hauríem de reflexionar sobre quines línees de treball seguim. No som éssers aïllats en procés de individualització. Tenim sentit també com grup. Potser hauríem de valorar-lo, dirigir cap allà el nostre esforç. Proposar-nos-ho com un repte.

Viure l’art des de plantejaments no professionals es una actitud que fa possible una gran llibertat en la elecció de la forma i dels continguts. No sent tampoc la pressió del temps. Té per tant característiques que el faciliten la sinceritat. Podem fer una elecció per aprofitar aquestes avantatges.

Aquesta facilitat es també un compromís. Necessitem saber que se està fent ara per situar la nostra obra. No te importància si solament es un passatemps. Passar el temps es el nostre compromís personal i grupal més intens perquè la forma com passem el nostre temps crea cultura, li dona ritme i fa la història.

El segle XXI es caracteritza pel naixement de un entramat social que planteja alternatives a formes culturals convencionals. Moltes estan recollides i resinificades per aficionats. La crisi de les estructures socials establertes afavoreix noves formes de fer. Iniciatives que provenen del art popular troben aquí el seu lloc i significat. L´art com afició participa d’aquesta complexa trama historico-social. És un dels fils teixits en la xarxa humana de símbols i significacions. En la vida quotidiana, construeix relacions dialògiques amb la educació, la política, la economia. Pot ser també una vivència amb tres elements fonamentals: allò lúdic, el temps i el espai social. Junts fan de l’art com afició un potent aliat en la transformació de la nostra societat canviant-la en més humana e inclusiva. Obre ments, sincronitza cors portant-los cap al joc, la exploració i el coneixement. Per això quant se ha volgut restringir llibertats, els poders de torn se han preocupat per minimitzar el seu impacte i la seva influença.

L’art com afició comparteix amb l’art professional al menys tres elements: el pensament creatiu, la expressió simbòlica i l’experiència estètica. En el primer element, lo holístic amb allò lúdic proposen camins. Busquen expressions simbòliques que portent cap a experiències estètiques. La seva realitat, com la vida, es crea i es recrea, des de la potencia de les infinites possibilitats.

Resta per definir una inquietud. Crec que al expressar-la interpreto el pensament de molts de nosaltres. Sentim el desig de comunicar-nos, per sentir-nos vius com artistes. Volem fer-lo des de el respecte que porta implícit l´art. Aquest, potser, és el nostre major repte. Més enllà dels dificultats personals. Una col·lectiva que reuneix tants treballs com la XXXVIII col·lectiva de artistes del Prat es pot entendre com la voluntat de fer-lo.







(1) Ángeles Urretavizcaya i Sarachaga (Tolosa 1960, actualment resideix al Prat del Llobregat). (Tolosa 1960, actualment resideix al Prat de Llobregat). Comparteixo l'activitat artística amb la docència en formació professional. En pintura m'interessen la composició i el color. Experiment amb la talla i el modelatge. Vaig realitzar l'exposició individual "El meu món proper" amb la col·laboració de l'Ajuntament del Prat. He participat en Coordenades 2012 , així com nombroses vegades a la "Col · lectiva d'artistes del Prat “ i a la de Cercle artístic Sant Lluc. En l'actualitat estic desenvolupant el projecte "Migrants" que combina pintura i escultura. Sóc llicenciada en Medicina, Ciències de l'Educació i Belles Arts.

 
© /UNZIP - Arts visuals al Prat - -