Saltar a continguts

/UNZIP

Navegació

Menú principal

Articles 05

 

Article 06

ALBA PUIG (1)
Limitant[nos]



You have the most disgusting fingers I have ever seen! - Vaig dir a la meva amiga després d'al·lucinar amb els claus que li sortien de cada un dels seus dits dels peus. Ella em va mirar i va somriure, com sempre. Ella té un somriure maternal que et fa sentir a gust però que té cert misteri. Ella mai acaba de deixar-se anar. Viu a Kadikoy, un dels barris més importants de la part Asiàtica d'Istanbul. I va ser la meva veïna durant l'any i mig que vaig viure allà.

● Això és horrible, estic atrapada durant 3 mesos no em podré moure!! - realment la imatge era deplorable, tenia els dos peus completament envenats perquè l'acabaven d'operar, jo no sabia per on animar-la, innocentment i amb un somriure estúpid vaig dir:

● Però així amb peus nous veuràs el món diferent, caminaràs amb unes noves sensacions... Tot anirà bé.

Un altre cop aquell rostre i silenci incòmode que em feia sentir com una nena ingènua. Tenia la sensació que mai podia acabar de connectar amb les noies turques, em costava molt, em feien sentir com si jo no en tingués ni idea de res. I efectivament era una mica així.

Gràcies a aquella operació, i al fet que la meva amiga no tenia a ningú més que la cuidés, jo anava a visitar-la cada dia i passava hores i hores xerrant amb ella.

Aquelles estones eren espectaculars. Xerràvem absolutament de tot. Jo mai havia conegut una vida com la que m'explicava. Era com viure una novel·la molt ben escrita i això que cap de les dues utilitzàvem la nostra llengua materna. Des del primer dia vàrem arribar a una conclusió que cada dia anàvem reafirmant i exemplificant. Al final, sempre ens sentiem felices d'haver arribat al punt de comprensió i era un plaer gairebé orgàsmic allò d'entendre'ns.

Les dues ens sentíem orgulloses d'haver pogut experimentar i viure experiències belles. Enteníem que l'amor era pura llibertat i que aquest era un concepte molt i molt ampli però que per nosaltres anava lligat a trencar límits. Els intents de protecció i conservació de persones o objectes lligats a un concepte d'estima eren per nosaltres una contradiccó. Així, arribàrem a entendre l'art com a tot allò que conté bellesa i connecta maneres d'entendre; obríem així els nostres límits. Pel que fa a la bellesa, ja sabeu...

Vaig tornar d'Istanbul totalment esmicolada. No sabia com ordenar i entendre totes aquelles persones que havia conegut. Per mi eren com flames de foc que no arribàvem a cremar. Amb una altra visió del món, sense l'afany de canviar-lo intentant acceptant-lo i estimant-lo. Un conformisme dolç que mai havia estat una postura acceptable per mi i que ara havia d'acceptar.

Deu dies després d'arribar, vaig trencar el meu silenci gràcies a un email. Era d'una tal Raquel, em deia que havia fet un projecte tractant el tema de les de les dones turques i que l'exposaria al Prat. Evidentment vaig al·lucinar, i per a mi aquell va ser l'empenta per obrir-me i entendre que tots formàvem part d'un mateix món. La Raquel volia que aquell documental servís de mirall per les dones del Prat i de punt de partida per a poder xerrar i reflexionar.

Aquella idea era genial. Perquè allà Turquia, no sé si és pel té o pel cafè o què, però allà sí que valoren l'acte de xerrar. Després d'una temporada fora, jo veia a la gent del Prat molt diferent. I vaig pensar que era una gran oportunitat tenir un espai de trobada. La taula rodona va estar molt bé, varem poder reunir dones d'universos molt diferents que se sentien lliures per dir tot el què volguessin; sense pors. I sobretot, sense intentar concloure en unes idees basades en on estem millor o on estem pitjor, simplement expressant què passava segons els diferents punts de vista.

Després, el dia de Sant Jordi, la Raquel i jo vàrem decidir fer una taula rodona a l'institut Salvador Dalí. Volíem conèixer i saber què en pensaven els adolescents. A tots ens va agradar molt poder tenir aquell espai; aquell pessic que pot fer despertar preguntes i reflexions que després et fan créixer.

El que em va agradar més de la manera d'enfocar el projecte de la Raquel era la pregunta que ella feia a les dones turques, ella volia saber quins eren els desitjos que tenien de cara a l'esfera pública. I és que els nostres carrers o espais públic són el mirall de les nostres societats, i són al mateix temps una plataforma d'anàlisi i d'inspiració per a artistes. Els carrers són polèmics. Així ho varem veure també amb les exposicions d'en Guim Camps i Eulàlia Rovira i d'en David Martos.

Les dues principals temàtiques de les quals varem parlar en els senyals amplificats s'anaven entrellaçant. Per una banda, varem xerrar sobre el concepte d'art, els límits de l'artista, la importància de les intencions i de les lectures que els espectadors o receptors en fan. Per altra banda, valoràrem el carrer o l'espai públic com a escenari per reproduir ideologies, missatges socials, polítics, culturals, artístics, econòmics... Sobretot com a un gran plataforma d'experimentació.

- I feel panik when I have to go outside.- La meva amiga turca no suportava la idea de sortir al carrer i és que, a Turquia, els carrers estan molt masculinitzats. Aquests discursos subjacents varen ser una de les conclusions de la primera sessió de l'amplificat que mirava les escultures i estàtues com a símbols d'unes ideologies dominants.

Les veus de les dones turques també es van fer visibles gràcies al projecte de la Raquel. Cal situar l'escena en el seu context, Istanbul, una ciutat amb més de 2500 mesquites on és impossible no escoltar la veu d'un home cinc cops al dia allà on siguis.

Fa tres anys vaig llegir una novel·la d'un autor anglès contemporani. El protagonista era el pare d'una família que vivia a Anglaterra i que tenien una vida organitzada on no semblava que hi anés a passar res d'especial. Un dia com un altre l'home té un accident de cotxe que no és gens greu però que acabava amb una forta discussió; a partir d'aquest fet la seva vida canvia totalment i això a part d'afectar-lo a ell també es trasllada a la seva família i a la seva visió del món. Aquest és un petita il·lustració d'una reflexió que trobem en la majoria de peces literàries. I és que els conflictes personals i íntims són mirall de les grans guerres mundials.

Dit això, tornem als tallers artístics. En David, el que va fer en David Martos podia haver passat desapercebut i no hagués passat res, de fet com tot. Però, al contrari, gràcies a ell vam viure un ampli ventall de reflexions on va quedar evidenciat com n'és de complicat decidir i fer. És per això que personalment sento atracció per les accions. Perquè quan hi ha alguna cosa a fer amb el teu propi cos i cap, i, a més, està decidit per un conjunt de persones surten a la llum moltes perspectives, maneres de fer i visions. I així, al cap i a la fi, és com un es coneix a un mateix.

Tots enteníem les accions del David de manera diferent, i allò que era interessant era el seu silenci, el seu “no fer”. Així es contempla aquesta nova opció com una possibilitat. Tot i que de vegades em sorprenia està debatint sobre coses que no acabava d'entendre perquè eren motiu de discussió, em va agradar poder viure-ho.

I ara suposo que arriba el moment de les reflexions, les conclusions (què divertit!) Doncs bé, em situaré en la postura que a mi em sembla més propera i que per molt que sembli polèmica i còmoda a mi ja m'està bé. Després de molt pensar només puc dir que no sé.

Escriure i reflexionar sobre aquests projectes artístics m'ha fet remenar els apunts de literatura. Recordava que hi havia una novel·la d'una autora molt jove, Zadie Smith, que precisament tractava aquests temes. La peça es titula On Beauty (2005), i gira al voltant de les contradiccions que apareixen en el món de l'art. És molt interessant perquè la proposta de l'autora era fer un homenatge als clàssics binomis: liberal/ conservador, popular / acadèmic, ric/ pobre, blanc/ negre, home/ dona i l'obra d'art / la nostra reacció. Zadie exemplificava de manera molt coherent amb la forma de la novel·la com aquests clàssics comencen a estar passats de moda. En conclusió, el que vull dir és que tot pot ser i que els límits els posa cadascú.

I recordant el que em va dir ahir el meu pare “Si Alba, per pintar el pati hem decidit trencar amb els colors pastel, total per provar...”.



Vídeo-instal·lació de Raquel Friera a la Sala d’Art Josep Bages


Vídeo-instal·lació de David Martos Cabezas a la Sala d’Art Josep Bages


Xerrada de Domènech al Senyal amplificat


(1) Alba Puig (Barcelona, 1989. Actualment resideix a El Prat de Llobregat). Està trobant el seu lloc, ha estudiat filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona i a Istanbul. Ha treballat a la Biblioteca del Prat i està molt interessada en l'àmbit de l'educació no formal, les arts, la cultura, la gastronomia, la literatura...

 
© /UNZIP - Arts visuals al Prat - -