Saltar a continguts

/UNZIP

Navegació

Menú principal

Articles 03

 

Articles 03

PEP DARDANYÀ (1)
L'enfonsament de l'emergent



A principis dels anys noranta amb un grup de membres de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya ens passejàvem per les Rambles de Barcelona penjant adhesius que vindicaven la necessitat d'espais on els artistes pugessin, no només mostrar els seus treballs sinó llocs on poder desenvolupar els seus projectes i intercanviar idees, llocs de contacte i de producció de coneixement. Estàvem convençuts que els artistes contemporanis podien aportar mirades i propostes crítiques importants, no només pel camp de les arts o de la cultura, sinó també per a la societat en general. Estàvem convençuts que les institucions públiques de la incipient democràcia, en la conjuntura de construcció de la societat del benestar, estaven obligades a generar projectes de suport per als col·lectius d'artistes de les diferents disciplines i estàvem convençuts que això, si s'arribava a aconseguir, seria una demostració de la importància de les arts i de la importància de la participació dels artistes en les polítiques culturals d'una societat democràtica com ens la podíem imaginar aleshores. Aquest model era coherent amb una manera diferent d'entendre l'art i amb un nou rol dels artistes i es corresponia amb una concepció de l'art, no com una mera producció d'objectes o de imatges, sinó com un procés de recerca i d'innovació, no estrictament estètica sinó inevitablement ètica i política. Un procés que implicava el treball col·lectiu en xarxa i que implicava la participació activa de la ciutadania. Un model que implicava l'expansió de projectes representatius cap a ciutats i pobles que fins aquell moment no estaven en els itineraris habituals, com un exemple de la "democratització de la cultura".

Trenta anys després, el model trontolla i estem assistint al tancament sistemàtic, per part dels responsables polítics de torn, de la majoria d'espais, de centres i de projectes que han representat la consolidació d'aquest model. Llocs com Can Xalant a Mataró, El Bòlit de Girona, El Centre d'Art de Tarragona, ACVIC de Vic o Can Felipa al Poble Nou de Barcelona estan tancats, en procés de tancament o en procés de reestructuració interna. Amb l'excusa de la crisi econòmica s'està instaurant un nou model d'entendre les produccions culturals més relacionat amb les indústries culturals, que pretén la rendibilitat econòmica a curt termini, que amb el model que entén les produccions culturals com un servei públic a la ciutadania i com un valor imprescindible per a la consolidació de la pretesa societat del benestar. La desaparició d'aquests llocs de pulsió és molt representativa d'aquest procés, però la seva desaparició no vol dir que els artistes visuals contemporanis, especialment els més joves, adoptin fàcilment i sense cap resistència aquesta nova situació.

Des de començament dels anys noranta, alguns artistes visuals han reproduït i utilitzat en els seus projectes el que podríem definir com productes culturals disponibles, discursos, idees o imatges que han adoptat i adaptat segons els seus interessos particulars. Això ha suposat la inclusió en l'àmbit de les arts visuals de formes anteriorment excloses, ignorades o simplement menyspreades. S'han incorporat així a l'àmbit de l'art contemporani discursos adoptats d'altres disciplines o camps teòrics. També amb aquestes intencions, alguns artistes visuals s'han apropiat de les metodologies de l'antropologia o de la sociologia per aplicar-les als seus projectes artístics. Molts d'aquest artistes proposen treballs que es plantegen en territoris específics mitjançant l'experimentació, la recerca i la interacció amb els habitants i la seva memòria en relació al territori que habiten. En definitiva, proposen l'art com un mitjà de coneixement d'aquestes realitats i de celebració de la seva existència, de comprensió dels seus valors i missatges, i una reflexió sobre la pertinència de l'arquitectura, l'urbanisme i, evidentment, de l'art en l'ús de l'espai públic de la ciutat, i les conflictives pretensions per documentar o estimular aquest ús.

Moltes d'aquestes qüestions van aparèixer en el debat Senyal Amplificat organitzat a la Sala d'Art Josep Bages al Centre d'Art Torre Muntades del Prat de Llobregat. El debat va ser una activitat complementària a l'exposició Multisales d'art (1) que mostrava tres dels sis projectes seleccionats a la convocatòria /UNZIP 2013 per a artistes emergents. Els tres projectes presentats en aquesta primera exposició eren molt representatius i estimulants respecte d'aquestes qüestions crítiques. A la sala 1, Jaume Tv, ens proposava amb el seu projecte "Mystery Guest. Passatger sense vol", reflexions sobre la magnificació de l'experiència personal com un acte de consum. David Mutiloa amb el projecte "Expo", ens proposa reflexions sobre com les produccions culturals són utilitzades com estratègia política per a construir identitats nacionals i quin paper compleix el disseny i l'art en aquestes estratègies. Finalment, Vanessa Junqué amb el seu projecte Personal Assustant proposava reflexions des de la ironia i el sarcasme sobre el nou rol del treballador i la treballadora en el context actual. Per a la formalització de les seves propostes recorren als materials i als formats més diversos, fotografies i vídeos digitals fets amb el mòbil, imatges reciclades de formats obsolets, dibuixos a llapis, construccions metàl·liques que són escultura i estructura al mateix temps, reconstruccions d'espais domèstics a l'espai públic i moltes altres formalitzacions, amb l'única finalitat de focalitzar i potenciar aquelles idees que creuen imprescindibles. Tres projectes que exposats en sales contigües, en una relació inevitable, conformen un mapa del desencís contemporani davant de l'enfonsament de la societat del benestar.

Aquesta opció crítica s'està tornant, actualment, en una actitud de resistència davant del nou model que la majoria d'institucions públiques estan instaurant. Una de les estratègies per a la resistència són les trinxeres, conceptuals, és clar, aquelles que es construeixen des de la reflexió, el coneixement i la convicció. I estem convençuts, alguns, que els artistes visuals contemporanis poden aportar moltes, i molt bones, reflexiones a la taula de debat sobre la societat que ens ha tocat viure. Estem convençuts, que la recerca i la innovació son fonamentals pel desenvolupament col·lectiu d'aquestes reflexions. Que el suport públic als processos de producció és imprescindibles per a poder desenvolupar segons quina tipologia de projectes. Estem convençuts, que cal descentralitzar les produccions culturals dels grans nuclis urbans amb l'objectiu de democratitzar aquestes produccions. Que per poder fer això cal treballar plegats i en xarxa. Estem convençuts que el projecte de trinxera que s'està desenvolupant des del Centre d'Art Torre Muntadas del Prat de Llobregat és un molt bon exemple de resistència davant d'un model que està enfonsant el talent emergent.







(1) Pep Dardanyà (Caldes d’Estrac, 1961. Actualment resideix a Barcelona). Artista visual, antropòleg i gestor cultural. Can Xalant. Centre de creació i pensament contemporani de Mataró i es professor en el Màster de comissariat i nous mitjans en el MECAD/ESDI i d’Art i Antropologia a l’Escola Massana i a l’Escola Elisava de Barcelona.

 
© /UNZIP - Arts visuals al Prat - -